Breu anàlisi de les tres crisis del PSC i el futur per davant.
Sense cap dubte, això és conseqüència de la gran desfeta esdevinguda a través de les tres potes que ara estan esquerdades, la qüestió nacional, la ideològica i la partitocràtica. Però es tracta aquest d’un fracàs conjuntural o estructural? Tornarà a ser la segona força algun cop? O, anant encara més lluny, li queda algun futur en els nous temps que venen?
Ambivalència nacional
No ha sabut trobar el punt de coherència.
Ha hagut de navegar (i encara, sembla) entre el catalanisme i
“l’entesa” amb la resta de l’estat, que perfectament ho podem categoritzar d’espanyolisme,
posant en evidència i manifestadament l’existència de dues famílies dins
el partit. Amb la distància, les dues famílies hereves de la USC i la FC del
PSOE. A més, això ha estat palpable, en línies generals, en el territori
(àrea metropolitana els espanyolistes i comarques els catalanistes), en les institucions
(al Congrés els espanyolistes i al Parlament els catalanistes) i en les
pròpies lluites internes (puntada de peu a Maragall, diverses primàries
i darrers congressos).
-
Desbandada
espanyolista. Amb Pasqual Maragall el sector
catalanista tenia el control del partit per darrer cop. Tot el que es va
succeir arran de la reforma de l’estatut d’autonomia va implicar entrar en
tensió amb el PSOE, alhora que amb aquells votants més contraris al
catalanisme. En aquest context neix Ciutadans (C’s) com a força “progressista”
i “no nacionalista (catalana)”, o el que és el mateix sense demagògia,
espanyolista, recordant Lerroux i el PRR. Sorgia, i en va treure els fruits
d’allà, com a alternativa al PSC donat el seu caràcter catalanista. A més, i
encara ara, cal afegir el que significa en aquest encreuament de formacions la
qüestió partitocràtica. C’s no té desgast de govern, no està tacat en casos de
corrupció i dóna un missatge de regeneració, tot i que Albert Rivera porti més
de 6 anys dedicant-se a la política. Per tant, podem interpretar aquest moment
com la primera desbandada, del vot espanyolista. Cal tenir en compte també el
traspàs en direcció PP en la lògica bipartidista d’algunes persones.
-
Desbandada
catalanista. Amb Zapatero a l’ombra es produeix el
canvi d’hegemonia dins el partit, quan Montilla succeeix Maragall, molt tocat
per la difícil governabilitat del Tripartit amb el factor afegit de la gestió
de l’Estatut. Si més no, es reedita l’acord amb ERC i ICV i crea un altre focus
de direcció de vot. Aquí es produeix la segona desbandada, la catalanista. Per
un cantó, com passava amb el traspàs cap al PP, el “vot útil” porta a molts a
canviar el vot cap a CiU, l’alternativa “fàcil” al desgavell del Tripartit.
Alhora, com és més obvi, bona part d’aquesta desbandada darrerament va anar (i ha
continuat anant) a parar a ICV-EUiA i, com a gran beneficiada, ERC. Però
aquesta desbandada no es mostra únicament en els comicis electorals. Tenim
l’Ernest Maragall abandonant el partit i creant això, encara ara confús
anomenat “Nova Esquerra Catalana”. Tenim una Montserrat Tura incansable
presentant-se a primàries (primer en front a l’Hereu per l’alcaldia de
Barcelona i després en front a Pere Navarro per les eleccions autonòmiques),
perdent-ho tot, inclús el seu seient a l’Executiva del partit i tornant a
l’Hospital de Palamós a exercir altre cop el seu ofici, però encara amb mig peu
a la política. Tenim a Ros i Elena disputant el lideratge amb l’actual primer
secretari, a Nadal no reeditant l’acta de diputat després de ser el Cap de
l’Oposició, menys cap i de menys oposició, a Geli derrotada en les disputes per
ser cap de llista per Girona les darreres eleccions i a Laia Bonet i un llarg
etcètera de persones que es van allunyant del partit, i on cada dia ens en surt
una de nova. Cal tenir en compte que rere cadascuna d’aquestes hi ha nombroses
bases que queden reflectides en els seus personatges més capdavanters. Això
també explicaria que la davallada podria ser més gran encara, ja que hi ha qui
menja del partit i no se n’acaba d’anar (regidors i propers, persones de
Per acabar-ho d’adobar, aquesta
ambivalència ha arribat al seu cim de surrealisme al Congrés dels Diputats
aquesta mateixa setmana. Era ben freqüent la crítica que acusava al partit de
votar diferent als mateixos aspectes, depenent de si es feia al Parlament o al
Congrés dels Diputats. Fins aquesta setmana els diputats al Parlament votaven a
favor de qüestions “catalanistes” i els diputats al Congrés hi votaven en
contra en resolucions similars. Si més no, en front de la Declaració de
Sobirania el partit es va mostrar contrari, tret de cinc dels diputats
castigats posteriorment pel partit. El passat dijous (27/II), i per primer cop
en trenta anys, el PSC es desmarcava del PSOE i votava a favor de la moció
presentada per CiU i ICV-EUiA pel dret a decidir, tret de Carme Chacón, fet que
insinuava una possible situació del més estrambòtica: que el PSC multés Chacón
per actuar diferent del partit i que el PSOE multés als diputats díscols per
actuar diferent del grup. No ha passat, de moment. També s’apunta la divisió
del partit, com dóna algunes pistes el catalanista Maragall amb la NEC o com
així convidava a fer-ho l’extremeny Vara afirmant que “fue bonito mientras duró” o
que “el PSOE sin el PSC tiene un
problema, pero sin la E (d’espanyol) tiene un problemón”.
Crisi de la socialdemocràcia
La segona pota que té esquerdada és la
ideològica. El PSC, com el PSOE i el conjunt de la socialdemocràcia europea
estan immersos en una crisi ideològica. Això no els permet plantejar
alternatives per afrontar la crisi, però realment, el que tenen al davant és el
fracàs del seu projecte. El coneixem com el “Estat del Benestar”. Abandonaren
la vella lluita cap al socialisme i s’entengueren bé amb els capitalistes per
trobar un “punt entremig”. Si més no, no van tenir en compte que el capitalisme
no pot aguantar la democràcia, clau del vell somni oblidat.
Al Congrés de Gotha de 1875 Marx i
Engels ja s’enfronten a Lassalle i Bebel i critiquen durament el programa de la
socialdemocràcia alemanya, i al 1916 Rosa Luxemburg ja escriu un assaig
titulat “La crisi de la socialdemocràcia”, on posa l’origen al 1914, quan l’SPD
aprova els crèdits especials per la I Guerra Mundial renunciant a
l’antimilitarisme i la lluita contra la guerra. Afegeix que això significa una
traïció a la classe treballadora ja que abandona l’internacionalisme obrer per
donar prioritat als interessos de la burgesia nacional.
Els anys setanta representen el final
de les polítiques keynesianes. Les tesis de Keynes que havien permès el
desenvolupament de l’Estat del Benestar no trobaven sortida a la crisi generada
en aquells moments. Així, Europa va girar cap al neoliberalisme. Al 1979
Margaret Thatcher guanya les eleccions al Regne Unit i condemna als laboristes
a 18 anys de travessia pel desert. Al 1982 els conservadors del CDU guanyen les
eleccions i condemnen a l’SPD a restar 16 anys a l’oposició fins la victòria de
Schröder al 1998. I Mitterand es quedà sol. Van tenir, doncs, molt temps per rumiar-s’ho
bé, i sols els va sortir el Nou Centre i l’anomenada Tercera Via, projectes amb
molt poc pes ideològic i que els portaren a seguir el camí marcat pel
neoliberalisme. Així, durant els anys noranta la socialdemocràcia no va saber
articular cap discurs alternatiu i es va dedicar a implementar mesures
neoliberals que des de la perspectiva històrica i moral les haguessin hagut de
rebutjar sempre.
Aquest context provoca la seva renúncia a
la política i simplement esdevenen empreses de col·locació (càrrecs públics,
fundacions, ONGs, empreses públiques...) i es dediquen al marxandatge. I amb
aquesta crisi del capitalisme que tenim davant podem marcar el 2009 com a any
d’inici d’aquesta darrera crisi de la socialdemocràcia, la darrera. I és que en
aquest any es celebraren eleccions europees i el Partit Popular Europeu es
situà 14 punts per sobre del Partit Socialista Europeu amb 103 escons de
diferència. Paral·lelament 8 dels 9 governs socialdemòcrates cauen i
només ho fan 5 dels 18 liberal-conservadors. I Hollande s’ha quedat sol.
En la deutecràcia en que vivim la
socialdemocràcia s’ha vist completament desbordada i sense tenir ni idea de com
sortir-ne. Cal tenir present que juntament amb els conservadors són cosignants
del Tractat de Lisboa, pedra angular de les polítiques d’austeritat que
forcen el neoliberalisme més desenfrenat. Grècia serveix en molts casos per
saber per on poden anar els trets, ja que allà ho tenen més avançat. El PASOK
enfonsat i superat de manera aclaparadora per SYRIZA, qui rebutja l’austeritat
i les estructures que sostenen la deutecràcia. Al país hel·lènic l’alternativa
al neoliberalisme ja no és la socialdemocràcia, i encara més, aquesta n’és la
seva garant en front a la creixent alternativa radical. I és a França on palpem
que la socialdemocràcia no té solucions. Hollande, tot i generar algunes lleus
esperances, de seguida van ser frustrades: accedeix a comprometre’s amb la
tesis germana del 3% del dèficit i anuncia 30.000 M€ de retallades, alhora que
allò que més contrarietat genera a la burgesia és tombat pel Constitucional
estalviant a Depardieu l’exili rus.
Estrictament pel que ens ocupa, no hem
d’oblidar que aquí les retallades les van començar el Tripartit i es van
omplir d’indignats les places i els carrers sota el govern de Zapatero. Rubalcaba,
després dels pitjors resultats del PSOE de la història no deixa de caure, i no
ho evita ni el pèssim i múltiplement fracassat govern de Rajoy. Així doncs, a
nivell ideològic no tenen res a oferir i només falta que, ni se’ls esperi.
Inici del final de la partitocràcia
La corrupció, les portes
giratòries entre partit i empresa, la professionalització de la
política i la manca de connexió amb la gent a peu de carrer són algunes
de les causes del distanciament de la societat civil del sistema de partits
actual. Malauradament això també ens porta a una generalització i mala relació
entre política i els polítics o partits polítics protagonistes en aquests
temps. Principalment es situen al centre de la diana aquelles formacions que
han tingut responsabilitats governamentals. A nivell estatal aquests són PP i
PSOE, els Maura i Canalejas dels nostres dies. I al Principat hi estan
emmerdats gairebé tots (CiU, PSC, ICV i ERC), però principalment els que fins
les darreres eleccions foren les dues formacions majoritàries, CiU i PSC. A les
darreres eleccions (25N) tots esperàvem la patacada monumental del PSC i, al
final ens va sorprendre més el daltabaix convergent.
Les noves generacions no se’n
refien d’aquests símbols i cada cop queden més distanciats del jovent, fet que
provoca, sumat a l’estructura tancada en sí mateixa, un procés d’empobriment
intern que mica en mica va caducant. Al darrer baròmetre del CEO (Centre
d’Estudis d’Opinió) trobem dades per mostrar aquest canvi generacional en
relació al PSC. Més del 82% dels joves (entre 18 i 34 anys) s’hi sent
distant o molt distant, mentre que la franja d’edat que s’hi sent més
propera és la dels 50 als 65 anys amb un 20%. Val la pena comparar aquestes dades
per entendre-ho millor. Donat el context sobiranista és necessari que això
quedi el màxim dissimulat per les simpaties o antipaties que genera i, per
tant, crec convenient fer-ho amb les d’ICV-EUiA. En el seu cas entre els joves
hi ha un equilibri entre els que s’hi senten propers i distants. I si mirem la
franja més distant a la coalició és alhora la més vella (+ 65). D’aquesta
manera ens trobem un futur poc prometedor pel PSC, si més no, en simpaties.
PSC
|
%
|
||
CEO 1era/2013
|
Proper
|
Distant
|
Balanç
|
18-34
|
15,8
|
82,7
|
-66,9
|
35-49
|
22,2
|
75,1
|
-52,9
|
50-65
|
20,6
|
66,5
|
-45,9
|
Més 65
|
18,3
|
75,5
|
-57,2
|
ICV-EUiA
|
%
|
||
CEO 1era/2013
|
Proper
|
Distant
|
Balanç
|
18-34
|
48,9
|
48,5
|
0,4
|
35-49
|
44,2
|
52,3
|
-8,1
|
50-65
|
45,8
|
49,8
|
-4
|
Més 65
|
36,2
|
57,5
|
-21,3
|
Futur fotut
I amb el context breument analitzat podem
tornar als plantejaments d’inici. Vist està que difícilment podria tractar-se
d’un fracàs conjuntural, massa coincidències i a múltiples escales, però, podrà
tornar a ser el que era? Crec humilment que això també està clar que no. I
doncs, quin futur li queda?
Amb un procés sense aturador cap a una
nova realitat nacional la política queda polaritzada. I en l’ambivalència
nacional en la que es troba el PSC els passa com els de Santa Margarida, que es
queden sense cadira. Si en un instant, de cop i volta, es decidissin per una
postura ferma en front això es trobarien amb els espais plens. Si acaba
frontalment contra el procés sobiranista es troba amb el PP ocupant l’espai
liberal-conservador i a C’s en el seu espai, que tot i com hem
vist aquesta socialdemocràcia liberal de la UE tampoc té gaire
recorregut més, el partit d’Albert Rivera parteix amb avantatge per no tenir un
estel tant brut com el del PSC.
L’espai sobiranista està plenament cobert. Tenim liberals
(CDC), conservadors (UDC), socialdemòcrates (ERC),
socialistes (ICV), comunistes (EUiA) i anticapitalistes
(CUP-AE). Per tant, no hi ha lloc pel PSC. El destí del seu volum, tant
electoral com de militància, és anar mica en mica a parar (els que no abandonin
la política directament) als partits de referència de les seves similituds
ideològiques. La lògica diria que el destí dels anti-sobiranistes serà C’s i el
dels sobiranistes ERC, i en el cas d’ideari més d’esquerres a ICV. Això, o pel
que fa en un possible estat propi la creació d’una nova organització
socialdemòcrata d’unitat en la intersecció del sector catalanista del PSC,
ERC i ICV. Òbviament, aquesta unitat no aconseguiria superar la crisi ideològica
que hem vist i es podria veure com el PASOK, superada per la conseqüent
SYRIZA catalana conformada per la unitat de l’esquerra anticapitalista
ajuntant tot el que es troba sota els paraigües d’EUiA i CUP-AE, a part d’allò
més que pugui fer confluir.
- Primera onada de 2013 del baròmetre del CEO:
M'agrada molt aquesta entrada tan didàctica i amb tanta informació. Un munt de dades referenciades i ben ordenades que expliquen clarament el fracàs del PSC. A Catalunya, com bé has marcat, el PSC ja podria desaparèixer perquè no té espai polític, només votants històrics. A Espanya, el PSOE, malgrat no tenir projecte polític, hi ha un lloc per a ells. El problema és que no el saben ocupar, doncs semblen massa ocupats en voler ser el mateix que el PP. El més sensat que podrien fer és no presentar-se més a les eleccions.
ResponEliminaNomés permet-me una crítica. No estic d'acord en l'enfoc de què ciutadans siguin social-demòcrates. Jo ja fa temps que veig (i tu mateix ho has apuntat també) que C's són el nou Lerroux. Doncs bé, només cal veure on va acabar Lerroux, i s'entén amb tota claredat que C's viu només per odiar el catalanisme, i la resta del discurs està destinat exclusivament a captar anticatalanistes llunyans al PP. Però NO ténen discurs real més enllà de l'odi i la intolerància sobretot nacional (per definició incompatible amb qualsevol ideologia mínimament d'esquerres!)
En primer lloc, moltes gràcies per la valoració, és una empenta per seguir.
ResponEliminaPel que apuntes de la crítica a l'enfocament de C's t'ho matizaré de diferents maneres. És una crítica previsible i, si no entro en el detall de valorar-ho és per no allargar més l'article (prou que ho és)i per no desviar el focus, que està en el PSC, qui tampoc, com assumim com d'esquerres. Alguns apunts:
1)Per donar-hi una mica més de valor, per començar et reproduiré una de les conseqüències de l'article: Com podies veure, vaig penjar l'enllaç al Facebook a través de la imatge del gràfic central. Raimundo Viejo, doctor en Ciència Política per la Universitat de Santiago de Compostela i per la Humbolt de Berlín, va compartir la imatge apuntant ser "molt il·lustratiu". Al poc temps, donat que té moltíssims "amics", algú va respondre amb la mateixa crítica que has fet. Ell mateix, abans que em donés temps a mi, va respondre el següent: 1)la socialdemocracia s'ha basat sempre en anular el conflicte de classes, 2) diria que la inmensa majoria de militants i votants s'identifiquen amb alguna mena de projecte socialdemòcrata, i 3) en efecte, el problema del PSC és que arriba tard per poder enunciar un discurs federalista amb un mínim de credibilitat.
2) Òbviament és absurd categoritzar els actuals partits segons la ideologia, ja que aquesta sembla ser que s'ha perdut. Si més no, i més en les "esquerres", en aquest sentit el que conta és la percepció de la gent i l'espai que ocupen. Així, C's ocupen aquest espai socialdemòcrata contrari a la independència (i al dret d'autodeterminació!).
3) "Pensávamos que era uno de los nuestros", deia algun anarcosindicalista català sobre Lerroux, crec recordar, i això és perquè, fins que va assolir el poder, el PRR es movia en els espais obrers amb missatges, tot i que populistes, des de l'esquerra. El mateix que fa C's.
4) Òbviament no tenen discurs més enllà de l'anticatalanisme. El té el PSC? El té el PSOE? El té la socialdemocràcia? Res, no hi ha discurs perquè el projecte socialdemòcrata ha fracassat i ja no té sortides.
Gràcies per tot i espero que segueixis visitant aquest humil bloc! Jo ho faig amb fildesofia, i està molt bé!
Salut!iR.
Bona anàlisi, amb algunes coses que grinyolen i que dependran del temps, suposo. Comparteixo la crítica que et fan i miro d'aprofundir-la: C's és un partit anti-partit, quan toqui poder (com UPyD) se n'anirà a norris. El seu projecte és d'oposició al projecte. No contrasten models ni busquen crear un contrapoder.
ResponEliminaD'altra banda (i per mirar de ser breu): la simplificació és un pecat, però la síntesi una virtut!
Marcel
P.D.: El millor, els gràfics, ehehehe
Me n'alegro que les crítiques sembli ser que sols es troben en l'aspecte de C's. Queda tot dit.
ResponEliminaI els gràfics, són fruit de tot el que sorgeix del text. Com que no vull pecar, ho explico sense simplificar-ho, i com que és virtut, sintetitzo fent gràfics. Així, qui no es vol entretindre que repassi el gràfic, i si vol aprofundir pot buscar directament allò que li interessa.
Salut i gràcies!
Molt bé. D'entrada, en una primera lectura, no em surten gaires matissos. Em sembla que has aconseguit radiografiar la complexitat del panorama polític català, tot i que a mi em sembla encara més complexe. Pensem en un detall que caldria analitzar (també m'ho dic a mi mateix), i és la complexitat de la realitat ideològica i sociològica a dins del PSC, partit transversal a nivells nomès comparables a CIU (que no analitzes o no hi vas tant lluny). Diguem que són els dos partits que durant anys han jugat amb més fermesa a l'ambigüitat política. Del PSC em faria una pregunta o una afirmació amb voluntat de ser qüestionada em veu alta, aviam què en treiem: jo diria o em fa l'efecte que el sector catalanista a dins del PSC és un sector poc menys que proto-burgès, per no dir que ho és plenament, i que el sector espanyolista (o no catalanista) és clarament d'origen proletari. Això pot donar molts mal de caps, i em penso que d'alguna manera queden reflexats als camins o les sortides que proposes o llegeixes d'ells, certament, peró les contradiccions supuren per totes les ferides, entre d'altres coses, perquè l'espanyolisme dels fills del PSC, en molts casos, no és comprable a l'espanyolisme del cadells del PP, vaja, que parlem d'un espanyolisme nacional-catòlic enfront d'un espanyolisme tou o sentimental, en el sentit que ho és degut a l'origen dels que el defensen, peró que també senten un catalanisme no menys sentimental que neix de l'agraïment a Catalunya, que tant els hi ha donat (i a la que ells tant han donat, és clar). Amb aixó vull dir que la cosa és complexíssima. El cas de C's és molt interesant. No comparteixo la tírria que molts en senten, doncs no em provoquen més rebuig que el PSC o CIU. Coincideixo en la seva catalogació com a socialdemòcrates, peró al seu niu hi ha una barreja de gent amb cert esperit esquerranós peró amb un potent entorn d'inspiració nacionalcatòlica. C's és un cul-de-sac on hi caben votants del PSC i del PP units per la fe anticatalanista, majoritària al PP i no pas als sociates. Com va dir en David Fernàndez, uns oportunistes, certament peró, no ho són la majoria de partits pro-sistèmics? Bé, molt bon article per reflexionar, i no gaire llarg tenint en compte tot el que hi has posat. Salut!!!
ResponEliminaD’entrada gràcies per participar al Blog i espero que el segueixis visitant i navegant per ell.
EliminaPrimer matissar que es tracta d’un anàlisi de les tres grans crisis del PSC i una petita deducció del futur que li pot esperar. En cap cas pretén ser una radiografia del panorama polític català (quina feinada seria...), com tampoc del PSC (seria de tesi...). Per tant, tot això és molt més complex, et donc la raó.
En la comparació que fas amb CiU jo diria que et refereixes al fenomen del volkpartei (ho he après així, suposo que per la relació que se’n faria amb el PP si es traduís), és a dir, els partits que tenen l’hegemonia social. Aquests volkparteis tenen moltes cares que els fan arribar a molta gent. Certament, a l’ala “catalanista” hi trobem aquesta petita i mitjana burgesia nostrada progre que per ve que va córrer davant dels grisos no ha tingut pudor de fer-ne córrer altres. I al tanto, en certa manera també hi inclouria part d’ICV, aquells ecologistes que fan útil la dita de “el capitalisme de verd, capitalisme es queda”. Per l’altre cantó, el sector “espanyolista” respon a les onades migratòries de la resta de l’estat amb els lligams “sentimentals” dels que parles que els fan, com bé dius en la distinció dels fills i els cadells, ser contraris a l’espanyolisme del PP per ofensiu a la realitat que coneixen (i que per tant no els poden enredar com a la resta de l’estat) a rebutjar les posicions més reaccionàries, però que sovint, per la pròpia alienació acaben votant C’s. Com dic això, que és més propi d’un anàlisi sociològic, ja no del partit, sinó dels votants. I aquest no era el cas de l’entrada.
I res més. De veritat, cada comentari és una alegria i, malgrat que coneguessis l’article un pèl tard, m’ha agradat haver-lo de tornar a llegir i veure-hi les coses que avui encara podria afegir.
Salut!iR.
Només un comentari, quan diues que el sector sobiranista del PSC acabarà anant cap a ERC i ICV, penso que et és encertat pels que vulguin continuar en política activa, però no per part dels votants. Crec que en la franja 50-65 hi ha una part significativa que anirà directament a la CUP, sobretot gent que va creure en el PSC en la transcisió i que ara decebuts i amb recels històrics cap a ERC i ICV veuen en la CUP la saba nova necessària. Almenys això és el que he vist a nivell local i que, en certa manera, reflexen algunes enquesta que asenyalen un transvassament de vots de PSC cap a la CUP.
ResponEliminaÉs cert, i encara més a mida que s'avança. Un exemple d'això, i crec que molt freqüent, és que fills i filles de migrades de la resta de l'estat hagin acabat canviant a pares i mares i portant-les a la nova política. Jo tinc algunes amigues i amics dels voltants de l'EI que han vist com els seus pares i mares amb una cultura política molt relacionada amb la CT i el PSC-PSOE modificaven els seus punts de vista assumint unes idees desconegudes que els arribaven de les seves joves. I d'aquí el traspàs de vots als que et referies.
ResponEliminaGràcies i salut!iR.