Símbols: Alçar el puny

El ple de constitució de la desena legislatura comptava amb una nova actriu, la CUP-AE. El David, la Georgina i el Quim. Els dos diputats i la diputada van captar l’atenció, en un moment que normalment hagués passat desapercebut (i ho va ser amb la resta de forces polítiques) lluint diversos símbols planxats a la roba que van anar mostrant  cada cop que s’aixecaven per anar a votar els càrrecs del Parlament. Quan van votar van tornar a destacar. Si bé el resultat i les opcions escollides pels partits ens portava a una altre moment intranscendent estèticament, el David, la Georgina i el Quim van llençar un altre símbol, votant a persones que no es trobaven allà i que en cap cas haguessin sortit escollits: víctimes de les bales de goma, dels assassinats policials i de la ultradreta, dels desnonaments i dels Centres d’Internament d’Estrangers (CIEs). Eren símbols. Com la roba que portaven (la que porta la gent del carrer), com el pentinat que duen (el de la gent del carrer) o com les seves professions (les de la gent del carrer). En acabat l’acte, el que potser es pensaven ells que passaria desapercebut per la normalitat amb la que ho deuen fer, va ser un altre dels símbols que van portar a la càmera legislativa. Mentre sonava Els Segadors, a part de cantar-la, els diputats i diputada de la CUP-AE van alçar el puny, així com també ho va fer algú des de ICV-EUiA, com David Companyon (del POR dins EUiA) des de la mesa del Parlament lluint la samarreta groga contra les retallades.

Les cròniques del dia següent se’n feien ressò i algun opinador criticava el gest d’alçar el puny al Parlament perquè “el puny alçat, amenaçador, no li cal a un poble lliure” (Salvador Giner, president del IEC). També, una piuladora es dirigia als “cupaires” per fer-los veure un error. Alçaren el braç esquerre i ella els deia que havien de fer-ho amb el dret, tret que fossin esquerrans. Perquè? Perquè el braç dret? O perquè l’esquerre? Volen dir coses diferents?

El millor era gratar en l’origen. Per la xarxa corren moltes versions. Hi ha qui diu que el que s’ha d’alçar és l’esquerre, doncs som d’esquerres. Hi ha qui diu que els marxistes-leninistes aixequen el dret, mentre que els anarquistes i els trotskistes ho fan amb l’esquerre. Intuïm que la piuladora creu que s’ha d’alçar el teu braç bo (si ets dretà el dret i si ets esquerrà l’esquerre). Hi ha qui fins i tot relaciona el símbol amb la ultradreta, al·ludint al gest que va fer Bervik (el de la massacre d’Utoya) el dia del seu judici.

El millor era gratar en l’origen. I per això gratar en la memòria. Recordo que l’origen d’alçar el puny prové de Lenin, i que en certa manera va ser ell qui el va popularitzar. Els líders revolucionaris es plantaven al carrer per dirigir-se a la multitud obrera a oferir els seus discursos. Gesticulaven molt i les imatges que ens arriben sempre mostren els oradors amb els braços en moviment. Però si recordava que era Lenin qui ho va començar, perquè les estàtues i els dibuixos que el mostren ho fan amb la mà oberta?

Una fisioterapeuta experta en extremitat superior em va fer un cop de mà per cercar el motiu pel qual podem pensar que fou Lenin el propulsor d’aquest símbol. El líder rus patia una malaltia derivada de la sífilis que afecta a persones no tractades, la neurosífilis. Entre molts d’altres, un dels símptomes és la paràlisi. “La paràlisi és una pèrdua o disminució de la motricitat o de la contractibilitat d’un o varis músculs degut a les lesions de les vies nervioses. En el cas de Lenin podem dir que es tractava d’una paràlisi parcial, doncs en principi només li afectava a una part del cos, en aquest cas al membre superior”. L’experta assenyala que “un dels problemes típics amb el que es desenvolupa aquesta paràlisi és amb una rigidesa augmentada dels músculs afectats (hipertonia) i espasmes musculars”. Finalment “si tenim en compte que es diu que l’origen del puny alçat era a causa de la seva malaltia, podem pensar que es tractava del membre afectat, el qual presentava una hipertonia de la musculatura flexora de canell i dits (que és la dominant de l’extremitat superior) i això li feia mantenir la posició de mà en puny en permanència”.

El millor tornava a ser gratar en l’origen i mesclar totes les aportacions. Quan Lenin es pujava al capdamunt d’un automòbil i es dirigia a la multitud d’obrers que l’escoltaven, com tots, gesticulava molt, movia els braços amunt i avall i colpejava l’aire o el que hi hagués a prop per remarcar els seus discursos. D’aquesta manera, el puny del braç dret de Lenin (que era d’on patia la paràlisi parcial) esdevenia una imatge més de la seva aureola. Segurament, la gent quan pensava en ell el recordava movent el puny amunt i avall i remarcant allò més important amb cops de puny, també amunt i avall. I així, el gest, es va calant i esdevé símbol.

És un símbol. Al cap i a la fi, independentment del braç que alcis, el que fas és mostrar un símbol. Un símbol de lluita que mostra la força, la contundència, la ràbia, l’esperança i la unitat. És un símbol que ens agrada expressar. Un símbol amb un possible origen individualitzat en una figura històrica però amb una propietat popular inqüestionable. Al cap i a la fi un símbol, un entre tants, com el darrer que han portat al Parlament, durant el ple d’investidura, on es fotografien cadascun dels tres amb el número de pres d’Arnaldo Otegui, empresonat per l’estat.

A tall d'annex, una sèrie de punys i no punys remarcables:

Mao, com dibuixaven Lenin i com feien la majoria de líders revolucionaris, amb la mà estesa.

Salvador Allende, el president xilè de la Unidad Popular, amb el puny alçat fruit de la gesticulació.

Trotski, sense aixecar el puny. Ell assenyala amb l'índex, i del braç dret.

El Black Power guanyant medalles olímpiques denunciant el racisme. Amb els dos braços. 

Hugo Chávez, líder dels nostres dies.

Evo Morales, un altre contemporani, amb el braç esquerre.

Arnaldo Otegui, pres 8719600510.

Un nen, amb tota la il·lusió del món!